Com preparar un dinar? És un dels problemes més freqüents que afecten els éssers humans des dels primers temps fins als nostres dies. Fa milers d’anys, és probable que els nostres avantpassats triessin una simple cistella de vímet o un tros de camussa. I en els temps moderns, es creen tot tipus de contenidors tèrmics, que ofereixen solucions brillants per envasar i preservar la calor.
De fet, era molt elegant anar a la feina o a l’escola amb la carmanyola en el passat. Per què és així? Ara, es revelarà el secret.
Origen: al segle XIX
El cubell de metall massís amb tapa al segle XIX es considera la primera carmanyola, gairebé inútil, però de moda.
Després que el burgès europeu arribés al poder, la majoria dels treballadors es reduïren a una posició passiva en què havien de suportar una cruel explotació física i psicològica. Per exemple, a causa del sistema d’ocupació imperfecte, no se’ls va permetre tornar a casa a dinar. I tampoc no hi havia menjador ni material per a dinars per emportar. Per tant, els treballadors havien de preparar els dinars amb antelació (normalment la nit anterior), com ara ous, verdures, carns o cafè, empaquetar aquests plats en un pot rodó net i portar-los a la fàbrica, menjar durant un breu descans entre les seves rutines ocupades.
Mentrestant, des que els productes de forn van sortir al mercat amb èxit, alguns estudiants van començar a empaquetar els dinars amb les caixes de ferro que originalment s’utilitzaven per empaquetar galetes o altres aperitius. També ho eren els pots de tabac (els pots de tabac també es van reutilitzar com a pots de menjar en aquell moment). Per tal d’augmentar les vendes, algunes empreses de tabac van dissenyar deliberadament pots exquisits que semblaven bells, cosa que va estimular pràcticament el desig de les caixes decoratives de la gent.
Desenvolupament: a principis del segle XX
Amb el desenvolupament posterior del sistema capitalista, el problema de com atendre la demanda dels obrers per dinar encara no es va resoldre bé. Per contra, els capitalistes es van comprometre a dissenyar envasos d’aliments únics i d’alta qualitat perquè poguessin tenir un monopoli virtual al mercat. Els fabricants van intentar innovar nous pots de tabac millorant la tecnologia de producció i optimitzant la utilització de l’espai per fer-los atractius i pràctics. Per exemple, després de provar un gran benefici, aquestes companyies de tabac van començar a crear una mena de pot adequat per a l’envasament d’aliments: la majoria dels pots tenien una o dues nanses i també hi havia estampats artístics a la superfície. Quan altres fabricants van notar que els nens sempre tenien al voltant d’un pot fabricat per RJ Reynolds, un fabricant nord-americà de productes del tabac, no van trigar a adonar-se que també podien produir carmanyoles per a nens. Així, el 1900 van sortir aquestes caixes de ferro de colors que es van produir a gran escala aviat.
Popularitat: a mitjan segle XX
Durant els propers 30 anys, van arribar a les prestatgeries de prop de 450 dissenys diferents de caixes metàl·liques, la majoria provinents d’Aladdin, Ohio Art i Thermos. Com que aquestes tres empreses van ser assetjades amb la lluita pel dret a imprimir patrons de personatges famosos de televisió o pel·lícula a les seves carmanyoles, van començar a trobar altres maneres d’encantar els consumidors.
Va ser Aladdin qui va triomfar primer. El 1957, van enviar un nou tipus de carmanyola amb cúpula. I la sèrie de Disney School Bus que es va inspirar en aquest disseny va ser una de les carmanyoles més venudes de la història. El 1962, Aladdin va fer història de nou: van produir innovadament la carmanyola amb relleus esculpits en 3D.
Durant aquest període de temps, una mena de carmanyola de plàstic feta de vinil (un plàstic resistent que es pot doblegar fàcilment, que s’utilitza per fer parets, terres, revestiments de mobles o discos) es va establir al mercat. Tanmateix, aquest model era vulnerable i es va danyar fàcilment, ja que els fabricants només van cobrir la caixa de cartró amb una fina capa de plàstic tou.
Amb la introducció de la nova tecnologia, la caixa tradicional d'aliments metàl·lics es va substituir gradualment per altres de plàstic modelat, que era gairebé indestructible i costava menys. També es va dir que una mare de Florida va pensar que aquests nens salvatges serien ferits inesperadament per caixes metàl·liques mentre lluitaven amb altres persones, de manera que va fer pressió per prohibir-los per seguretat, cosa que va conduir exactament a la popularitat de les caixes de plàstic modelades. Però cal destacar que el material plàstic perjudicarà el cos humà després d’un ús a llarg termini.
Una nova tendència
Més tard, s’utilitzen materials més segurs com l’acer inoxidable 18/8 per produir carmanyoles, i el seu rendiment de conservació de la calor també ha millorat enormement. Així, les caixes per dinar es difonen ràpidament a tot el món.
Avui en dia, tot i que sembla que és més probable que les generacions més joves ordenin el lliurament de menjar per dinar, encara hi ha diverses persones que desenvolupen l’hàbit de portar els seus propis aliments a l’oficina, a causa de les preocupacions que inclouen l’augment de preus i la seguretat alimentària. , i el més important, la pandèmia COVID-19.

















