Hem estat parlant de cistelles de pícnic a l’últim article. Però, coneixeu l’origen i el desenvolupament del pícnic? Avui toca compartir una història diferent.
Parlant de pícnic, sempre em vindrà al cap la primera escena de The Wind in the Willows. El talp havia estat treballant molt dur tot el matí netejant la seva petita llar durant la primavera. Finalment, es va sentir completament esgotat, va llançar el pinzell al terra i va dir "Germà!" i "O cop!" i també "Penja la neteja de la primavera!" i va sortir de la casa. A la vora del riu, es va trobar amb Rat, que planejava remar una barca per fer un pícnic. Encara recordo el que vam fer a la seva cistella de pícnic: pollastre fred, llengua freda, pernil fred, vedella freda, cogombrets en vinagre, amanida, entrepans de panets francesos, aigua refrescada de llimonada ... Quina cistella tan abundant i fastuosa! I ningú s’imaginava que un gran viatge de descobriment d’un mateix en la història de la literatura anglesa començava exactament amb un impuls sobtat de fer un pícnic de primavera.
The Wind in the Willows es va escriure el 1908, la famosa època victoriana de la història britànica. En aquell moment, l’economia britànica es va expandir i Gran Bretanya es va convertir en el país més ric del món. Les fires mundials es van celebrar a Londres, van començar a aparèixer grans magatzems i les estacions de bany marítim s’enlairaren com un coet. L'estil de vida còmode i relaxat de la burgesia es va estendre per tot el continent i els francesos van anomenar aquest període "La Vie Moderne".
I va seguir l’època del pícnic.
El terme "pícnic" prové de la paraula francesa "Pique-Nique", que significa una excursió o una sortida amb menjar que solen proporcionar els membres del grup i que es menja al descobert. No hi ha cap amfitrió en un pícnic i la fascinació d’aquesta activitat rau exactament en la idea de compartir.
Es constata que el pícnic s’origina a partir de la festa a l’aire lliure després de la caça. El 1837, Gaston de Foix, un comandant francès a Itàlia, va representar l’escena amb gran detall al seu llibre Livre de chasse. Els cavalls estaven lligats en un petit corral. Els gossos, lliures de la corretja, bevien al rierol. Els nobles es van asseure al voltant de diverses taules al terreny del bosc per menjar. Hi havia servents que oferien pastissos, pernil, vi i, de vegades, jocs rostits. Sense forquilla, aquests comensals menjaven amb ganivets i les seves pròpies mans. Va ser una reunió de caçadors més que una activitat d’oci, que sovint es feia a primera hora del matí per debatre sobre els seus plans de caça.
A finals del segle XIX, el pícnic va agafar força. En aquella època, els nobles estaven disposats a menjar a l’aire lliure només si els seus servents havien posat la taula, havien disposat plats i coberts, normalment aquests exquisits jocs de te de porcellana d’os i tasses de vidre, i els esperaven, mentre la gent normal preferia fer pícnic. n’hi havia prou amb una cistella de vímet plena de menjar i beguda preferida que acompanyaven amb familiars o amics. Els aliments que preparaven eren principalment entrepans, pastissos o embotits. Algú també portaria una petita estufa espiritual a fer cafè o te negre per al sentit de la cerimònia.
Però, per què un pícnic es va convertir en l'activitat a l'aire lliure més habitual en aquell moment? Els motius són múltiples. En primer lloc, Napoléon III va impulsar plans per rejovenir la ciutat de París tan aviat com va ser entronitzat el 1852. Després d’això, es van poder veure jardins, parcs i teatres a tot arreu, i la xarxa de carreteres urbanes radials era més adequada per als vianants caminar per relaxar-se. Al mateix temps, l’espai públic va començar a aparèixer a Europa. A causa de la Revolució Francesa, alguns magatzems i patis privats de col·leccions dels nobles es van convertir en museus o parcs que la gent podia visitar per a la recreació al seu temps. I el desenvolupament de les bicicletes també va fer possible que les persones tinguessin una sortida relativament llarga. Totes aquestes raons van ajudar al pícnic a assolir la condició de culte i la popularitat del qual no mostra clarament cap signe de decadència fins ara.
Heu sentit a parlar mai del pícnic paneuropeu? Fa 32 anys, aquesta trobada sense precedents va fer un canvi complet a Europa. En el pícnic, centenars de ciutadans d'Alemanya de l'Est van assolar l'antiga porta de fusta, que es va celebrar a la frontera austro-hongaresa a prop de Sopron, Hongria, i va arribar a Àustria sense impediments pels guardes fronterers al voltant d'Árpád Bella. Va ser l'èxode massiu més gran des que es va construir el mur de Berlín el 1961. Avui dia, el pícnic paneuropeu és considerat un símbol important per a la posterior caiguda del mur de Berlín.
Potser és exactament la veritable naturalesa del pícnic: escapar del tedi i dels rituals angoixants de la vida quotidiana per trobar la seva utopia, tot i que sigui transitòria.

















