Segons les millors estimacions, més del 20% dels nord-americans experimenten un dolor físic persistent que interfereix en la seva vida diària. Més del 20 per cent dels nord-americans també experimenten dolor psicològic crònic en forma de depressió, ansietat i altres trastorns de salut mental.
Malauradament, en gran part ens hem equivocat de dolor crònic. "El pensament convencional sobre el dolor pot ser incorrecte en el millor dels casos i perjudicial en el pitjor", diu Kelly Starrett, doctora en fisioteràpia i fundadora del Ready State, un gimnàs i un recurs en línia dedicat a ajudar les persones a alleujar el dolor, prevenir lesions i millorar la seva rendiment físic.
La primera manera d’equivocar-nos en el dolor crònic, diu Starrett, és que suposem que es produeix als músculs o als ossos o, en el cas de trastorns psicològics, a la ment. No obstant això, treballs més recents en el camp de la ciència del dolor revelen que no és així. El dolor crònic persistent és un fenomen bio-psicosocial. En altres paraules, es manifesta a partir d'una combinació de problemes que sorgeixen en els nostres cossos, ments i comunitats. Tot i que el dolor agut (per exemple, un trencament del canell, un esquinç al turmell o ansietat transitòria o depressió) es retira amb tractaments específics, el dolor crònic no. Per tant, diu Starrett, requereix una visió molt més integral.
Penseu en els exemples següents: les malalties mentals responen bé a l'activitat física, mentre que el dolor físic persistent es pot alleujar amb un entrenament psicològic, com ara l'atenció plena. Per tractar el dolor crònic d’una manera significativa, explica Starrett, hem de centrar-nos en tot el sistema.
La segona manera d’equivocar-nos en el dolor crònic és que suposem que el dolor sempre és dolent i, per tant, arribem a témer-lo. No obstant això, això no podria estar més lluny de la veritat, diu Steve Magness, un entrenador de rendiment (i també el meu soci creatiu). "El dolor és un avantatge evolutiu dramàtic", diu Magness. “És informació. Ens diu que alguna cosa no funciona o que alguna cosa pot sortir malament. Però, de vegades, una mica de dolor també ens indica que anem pel bon camí ”. Penseu-hi. Qualsevol intent significatiu de millora (ja sigui físic, psicològic, emocional o social) sol comportar, com a mínim, molèsties, si no dolor.
Segons el Dr. Samer Narouze, professor de cirurgia i anestesiologia a la Northeast Ohio Medical School i president del centre de dolor de l'Hospital Western Reserve, el dolor crònic persistent que no té cap patologia actual subjacent (és a dir, s'ha solucionat tot el que estava mal al cos) ) es perpetua sovint per dos motius: ens tornem excessivament sensibles a aquelles molèsties i dolor o ens insensibles, que poden provocar problemes greus i de llarga durada.
Per la seva banda, sensible, amb el mínim dolor, el nostre sistema ment-cos flipa, cosa que al seu torn provoca més dolor. Entrem en un cicle viciós d’hipersensibilitat, amb un dolor que genera més dolor. Això és comú per al dolor físic crònic i els trastorns d’ansietat. Per la banda insensible, suportem massa dolor sense canviar el nostre enfocament ni demanar ajuda. El resultat, explica Narouze, és que el dolor empitjora sovint. "Un dels predictors més forts del dolor crònic persistent és el temps que ha passat una persona sense obtenir ajuda. Com més llarg sigui aquest període, més probable serà que el dolor es cronifiqui ”, diu. La indefensió apresa també és comuna a la depressió, que, com no és d'estranyar, s'associa amb dolor físic i social crònic.
Quan ens sentim excessivament sensibles al dolor, la solució sovint s’obliga a experimentar-lo, de manera que podem tornar a entrenar el nostre sistema ment-cos per no espantar-nos. Una persona que se sotmet a aquest tipus de teràpia d’exposició s’assabenta que de vegades és la por i l’evitació de patir dolor el que provoca la seva angoixa més que el dolor real. La teràpia d’exposició forma part d’un model més ampli anomenat teràpia cognitiu-conductual, que, segons Narouze, “té el nivell d’evidència més alt, fins i tot més que els medicaments, per ajudar al dolor crònic persistent”.
Quan acceptem massa dolor, la solució generalment implica aprendre que està bé demanar ajuda, que el dolor no ha de ser donat i que podem actuar per millorar les nostres situacions. Aquesta també és una pedra angular de la teràpia cognitiu-conductual i d'altres teràpies basades en l'evidència, com l'acceptació i el compromís.
En ambdues circumstàncies —sensibilitat i insensibilitat— els problemes sorgeixen quan responem de manera inadequada, ja sigui per no tolerar cap dolor o per tolerar-ne massa. En ambdós casos, el dolor tendeix a empitjorar.
En última instància, potser cal deixar de pensar en el dolor crònic persistent al buit i començar a abordar-lo de manera més holística; si deixem de centrar-nos únicament en la mateixa sensació de dolor, podem començar a centrar-nos en allò que ens està dient i en com hi responem, com a individus i comunitats.

















